El Dálmata

Esta popular raza de perro está conformada por animales bien musculados y de tamaño medio con una resistencia superior. Conocido por su elegancia, el Dálmata tiene un cuerpo similar al Pointer. El pelaje es duro, corto, y denso, blanco con manchas situadas aleatoriamente. Las manchas pueden ser negras o marrones. Los pies son redondos con dedos bien arqueados y las uñas son blancas o del mismo color que las manchas. La trufa (nariz) es negra en los perros de manchas negras y marrón en los perros de manchas marrones. Los ojos son marrón oscuro o ámbar, con una inteligente expresión. Las orejas son blandas, afinándose hacia la punta, las llevan dobladas sobre sí mismas cayendo hacia delante. Cuanto mayor sea la definición de las manchas, equitativa su distribución y tamaño (manchas grandes en el lomo haciéndose más pequeñas hacia las patas) más valorado será el perro.

Carácter:

Debido a su historia como perros para acompañar carruajes, se trata de una raza que requiere actividad y ejercicio. Son veloces corredores con gran resistencia. En ambientes rurales, si se les deja rondar a sus anchas, es probable que tomen largos paseos y regresen al cabo de varios días. Desde luego en un ambiente urbano esto es poco recomendable por lo que lo mejor es contener al animal. Su naturaleza energética y juguetona los hace excelentes compañeros para los niños, a quienes les resisten un trato bastante brusco. Sin embargo es esencial que el ejemplar esté correctamente socializado y entrenado en el trato de niños, y a los infantes se les muestre la manera correcta de jugar con el animal; como casi cualquier perro, el dálmata es perfectamente capaz de lastimar a un niño, aún durante un juego inocente, y en particular con niños muy pequeños a los que pueden accidentalmente golpear o tirar.
El dálmata es un perro muy sensible que resiente mucho el maltrato y difícilmente lo olvida, por lo que no se recomienda entrenarlos con métodos negativos. Es también un perro muy sociable que requiere la compañía humana; si ha de dejárselo solo, debe entrenársele para tolerarlo y evitarle sufrimiento y depresión; opcionalmente debe buscársele algún compañero. A pesar de su apego a los humanos, es un perro de carácter independiente, inteligente y capaz de sobrevivir por sí solo.

El Boxer

El Boxer

El bòxer és una raça de gos de treball, desenvolupada a Alemanya durant la segona meitat del segle XIX i principis del segle XX a partir de diverses races, principalment dels bullenbeisser i els bulldog.
Els ancestres de la raça van ser emprats originàriament per atiar els braus.
Posteriorment, gràcies al seu valor, força i agilitat va ser escollit per fer de gos policia a Alemanya i utilitzat com a guia per a cecs.
Sempre fidel, intel·ligent i vigilant, el boxer és una excel·lent mascota.
Entre les seves característiques físiques es troben un cap pesat, mandíbules pronunciades, morro emmascarat, orelles més aviat llargues i col·locades cap amunt, ulls castany fosc, coll fort, rodó i musculós. Pit ampli i potes del darrera musculoses.
El bòxer té el pèl curt, brillant i suau, de color lleonat o amb ratlles fosques sobre fons lleonat. Algunes vegades té taques blanques.
El mascle fa entre 57 i 63 cm d'alçada des de la creu i pesa uns 32 Kg., la femella té una alçada d'entre 53 i 59 cm. i pesa uns 28 Kg.
Les orelles i la cua dels boxers són dos dels elements de la morfologia d'aquests gossos que s´arreglen per raons d'estètica.
Orelles:Les orelles es troben situades en la part més alta del crani i cauen sobre les galtes quan no estan tallades (arreglades).Quan el gos està vigilant, les orelles es dirigeixen cap endavant dibuixant un marcat plec.Quan les orelles estan tallades les tenen en punta i verticalment dretes.

El Gos

EL GOS


El gos (a les Balears i a una part de Catalunya Nord ) és un mamífer que pertany a la família Canidae, igual que els llops, raboses i coiots. Generalment, el terme 'gos' és utilitzat per a referir-se a la raça domèstica (Canis familiaris), la qual es creu que descendeix d'un ancestre semblant al llop. Alguns científics sostenen, no obstant, que el gos és una subespècie de llop, Canis lupus familiaris.
La mitjana de vida és de 12 a 15 anys, segons la raça.


Entre els sentits del gos, el del gust és el que menys s'ha investigat, fins ara se'l relaciona amb el sentit de l'olfacte. Les preferències del gos per un sabor o un altre, depenen de l'olor, és a dir si li agrada l'olor es menja allò que té al davant, si l'olor no li agrada ho rebutja. Prefereix els sabors dolços, salats o forts. És capaç de distingir els sabors bàsics (àcid, amarg, salat i dolç) de manera semblant a l'home. Una cosa curiosa que pot fer el gos i que per nosaltres resulta limitat és que, per exemple, quan mengem sopa, nosaltres podem percebre una olor i un sabor. El gos, al menjar sopa, sap distingir per l'olor i el sabor, cadascun dels ingredients amb el que s'ha fet la sopa. De tota manera, el gos confia més en l'olfacte que en el gust, per això és l'animal més fàcil d'enverinar.